Existeix una cuina terrassenca?

De bell antuvi ja us dic que, per mi, la resposta a la pregunta del títol és que sí! És atrevit afirmar-ho clar i rotund als pocs dies de la inauguració del quart McDonalds de la nostra ciutat i el més gran del país, però intentaré argumentar-ho i pujar-hi de peus.

Fa uns anys en un diari digital, el cantautor Cesk Freixes entrevistava setmanalment a altres musics i es feia convidar a menjar un plat o menjar típic de la localitat de l’entrevistat. A Terrassa va entrevistar al cantant d’Esthúpida Erikah, Lluís Bòria i aquest el va portar a menjar al Frankfurt Vallès del Carrer Gavatxons, assegurant que allò era lo més típic i autèntic de la ciutat. I segurament és bastant cert. Tothom sap de quin local parlem, emblemàtic a la ciutat! i que passen els anys i no caduca ni passa de moda. És conegut que a Terrassa

El mític “tomàquet” del Frnakfurt Vallès del Carrer Gavatxons de Terrassa

va acollir els primers establiments coneguts com a Frankfurts a Catalunya a començaments dels 60 i en té encara avui una gran densitat. Segur que els terrassencs si us parlo de les virtuts del “ketchup” del Gavatxons, n´hi diuen “Tomàquet”, sabeu de quina salsa us parlo!

La cuina terrassenca per força està feta d’onades de persones que han arribat al llarg dels segles a la ciutat. El mateix carrer Gavatxons situat en el rovell de l’ou de la ciutat exemplifica que ja al segle XVII i vivien “gavatxos”, probablement hugonots francesos, que fugien de les guerres de religions dels països del nord (això, acollir refugiats, com veiem tampoc és cap novetat dels temps actuals). La Terrassa postindustrial, aftertèxtil i potstotxana és feta d’empelts a un tronc comú, seguint la metàfora d’en Salvador Cardús. Així és cabdal destacar la gran aportació demogràfica i culinària del sud de la Península a la nostra ciutat: sens cap mena de dubte la gran cultura de les “tapes” de la nostra ciutat és una de les grans virtuts gastronòmiques locals. (Defenso que la principal virtuts, i potser úniques, de la dependència a Espanya són musicals i sobretot gastronòmiques). Podríem citar forces locals de tapes a la ciutat, molts! però jo sempre em quedo amb el Claret i altres locals de Ca N’Anglada. Però tota aquesta aportació no arribava sobre el res, sinó que tenia un gran pòsit de productes i tradicions culinàries locals, que van quedar amagat primer per la ràpida transformació industrial i després per uns aires d’una suposada i malentesa modernitat. La cuina local d’arrel era quasi “underground”, recollida a les cases, en algunes parades dels mercats, en els pocs pagesos que van restar al Vallès, i en alguns bars i restaurants que en van mantenir les receptes.  Ha sigut amb l’esclat i la crisis postindustrial i el trencaments de les certeses i promeses del progrés capitalista, que hem tornat a mirar sobre nosaltres mateixos per veure com som, com és la cultura popular i subalterna. Ja sabeu que jo defenso que la cuina és sempre relat (polític i social).

Així hem buscat vells productes, antics plats… i hem descobert una gran riquesa culinària. La nostra ciutat sempre ha tingut d’afirmar molt la seva pròpia identitat, en el marc de l’àrea metropolitana engolits per les dinàmiques del monstre barceloní i també cal dir-ho per viure en aquesta dialèctica de la cocapitalitat amb la veïna Sabadell, alhora tan a prop i tan llunyana.

En això, vaig trobar un llibret escrit pel Pere Verdaguer i editat per l’Ajuntament de Terrassa el 1988, titulat “A la recerca d’una cuina terrassenca”. Explica que la cuina terrassenca, amb els productes de propis del Vallès, és sobretot una cuina catalana, similar a les comarques veïnes però amb peculiaritats, receptes i elaboracions pròpies.

Els nostres cigrons amb peus de porc i cap-i-potes, l’olla i els arrossos de Festa Major, una cultura del bolet molt pròpia i lligada a Sant Llorenç del Munt, vins i olis d’Ullastrell, bacallà a la talamanquina i a destacar sobretot la “terregada”, freixura, sang de vedella, ametlles, tomàquet i servit amb all-i-oli, que els meus avis deien que s’esmorzava a l’Hostal del Fum, quan encara hi paraven els carreters, i que ara elaboren sobretot en forma d’embotit.

Terregada amb all-i-oli a casa l’Anna Sanchez, responsable de productes locals del Consorci de Turisme del Vallès

Servidor és del tot entusiasta de la gran diversitat de la nostra ciutat, amb els seus 33 barris, i de la gran capacitat que hem tingut de fer projectes conjunts. És per això que, per mi, qui millor representa aquest retrobament és l’Artur Martínez i el seu Capritx, situat en un carrer perdut del Barri del Poble Nou de Terrassa, amb un saló de 12 comensals i la seva estrella Michelin, i la seva reivindicació de la cuina terrassenca i vallesana. Demostrant que tradició i avantguarda, món local i global, no són antagònics, sinó que es reforcen i necessiten.

I si no, també podeu anar a menjar un ou d’estruç al Tramontana (s’escriu així) mentre escoltes música heavy, o a fer un menú vegà al Cel de Fil, cuinat amb la poesia de l’Àlex, que cada mati va al mercat a comprar els millors productes. I si voleu tastar la “terregada” aneu al Cafè Teatre al Carrer Baix Plaça, que el Cesc i la Laura us en donaran.

No en dubteu ni un moment. Tenim una cuina amb molta personalitat. I no cal que us digui, qua al McDonalds, no m’hi trobareu. La meva religió no m’ho permet!!